a. Mapes mentals

Els mapes mentals (mindmaps) són entesos com una forma de representació del coneixement. Segons Peña, Gómez i Rubio (1999), els mapes mentals són definits des de diferents punts de vista: com a expressió del pensament, com a tècnica gràfica i com a mètode. Segons els mateixos autors, tenen dues característiques fonamentals:

Permeten pensar tant amb paraules com amb imatges: al contrari del que es pensava abans, el fet de pensar amb imatges a l’hora d’aplicar aquesta tècnica no és un senyal d’immaduresa en el raonament. De fet, la circumstància d'elaborar un mapa mental combinant imatges i paraules pot enriquir el procés creador i de generació d’idees.

Es basen en la jerarquització i la categorització: els mapes mentals faciliten l'organització i estructuració del pensament per mitjà de la jerarquització i la categorització. L'aplicació dels mapes mentals consisteix a identificar+ unes idees bàsiques a partir de les quals s’organitzen nous conceptes en funció de la importància que tenen.

En els vídeos següents podreu veure una primera presentació del concepte de mapes mentals i una explicació de la manera d'elaborar-los (en el primer es fa una petita definició de la tècnica i en el segon se n'explica el procediment):

Informació
Eines per a elaborar mapes mentals: les més conegudes són Mindmeister, que permet fer mapes mentals col·laboratius en línia; Freeplane, que es pot baixar d’escriptori; i Open Source, que es defineix no solament com una eina per a elaborar mapes mentals, sinó també per a gestionar el coneixement.

b. Cerca d’idees presents en altres àmbits

Segons De la Torre, Hernández i Velaz (2008), aquesta tècnica consisteix a “buscar la solució a un problema o la generació d'idees per mitjà de la identificació d'esdeveniments similars que es donen en altres àmbits, com ara la natura”. D'aquesta manera ens permet identificar solucions i protocols que es poden traslladar a la situació que es vulgui solucionar. Aquesta tècnica es basa a establir paral·lelismes de situacions que tenen certa similitud i a fer-ne l'extrapolació corresponent, sia mitjançant la concreció, la generalització o la descontextualització. Alguns sectors innovadors relacionen directament aquesta tècnica amb els principis TRIZ, que s'expliquen en el vídeo següent:

c. Fraccionament de problemes

Segons De la Torre i altres (2008), i tal com indica el nom, es basa en la divisió dels problemes en petites unitats d’anàlisi per a poder-los analitzar des de diferents punts de vista i generar noves idees que permetin resoldre'ls. Aquesta tècnica té dos exemples en dues tècniques diferents de gestió de projecte: la primera és la perspectiva de Bonsiepe (1993), que formula el fraccionament d’un problema com una reducció a dimensions més fàcils de tractar, a problemes parcials que es puguin resoldre; la segona és la de Munari (1970), que parla de descompondre el problema en diversos elements, operació que facilita la projecció perquè tendeix a descobrir els petits problemes particulars que s'amaguen rere els subproblemes ordenats per categories. Un cop resolts els petits problemes d'un en un (i aquí comença a intervenir la creativitat i s'abandona la idea de buscar una idea), es recomponen de manera coherent a partir de totes les característiques funcionals de cadascuna de les parts.

d. Escenaris futurs

Aquesta tècnica consisteix a exposar quatre o cinc escenaris en funció d’un fenomen extern que pugui afectar l'organització (com ara la integració o el canvi a una determinada tecnologia digital) amb la finalitat de preveure problemes i avançar-se a les demandes del mercat. En el vídeo següent es mostra com s’aplica aquesta tècnica per a adaptar un negoci a una situació de canvi:

e. Pluja d'idees

La pluja d'idees (brainstorming) ha esdevingut la tècnica de generació d'idees més coneguda. Es tracta d’una tècnica col·laborativa que té l'origen en un llibre del 1953 anomenat Applied imagination, d'Alex Osborn, un executiu publicitari. Des de llavors s’han fet millores substancials en aquesta tècnica. Segons Manktelow i Carlson (2011), la pluja d'idees combina una aproximació relaxada i informal a la resolució de problemes amb el pensament lateral. De fet, anima les persones a posar en comú de manera ràpida les idees que els vinguin al cap, encara que semblin boges. Algunes d’aquestes idees poden resultar solucions creatives i originals a un problema, mentre que d’altres poden evocar més idees. Aquesta tècnica pot ajudar les persones a superar els bloquejos que poden provocar les tècniques tradicionals de producció d’idees. Segons Vaida (2007), les idees només s'han d'avaluar al final de la sessió. De fet, en les sessions de pluja d'idees, els participants han d’evitar criticar o recompensar les idees, ja que la idea és obrir possibilitats i trencar les normes generals per a fomentar la creativitat; quan es fa l’avaluació final és quan s’exploren les diferents solucions al problema exposat utilitzant aproximacions més tradicionals.

En el vídeo següent es mostren les cinc normes que cal tenir en compte a l’hora de dur a terme una sessió de pluja d'idees:

Hi ha diverses maneres d’aplicar aquesta tècnica, però, per exemple, Rohrbaugh (1981) va definir un procés de sis passos en la presa de decisions que inclou els següents punts de pluja d’idees: generació d'idees en silenci i per escrit, retroacció entre tots els membres del grup per a registrar cada idea en una frase concisa en algun suport (per exemple, una pissarra), i discussió de cada idea registrada per a aclarir-la i avaluar-la. Un cop feta aquesta primera posada en comú, es fa la valoració de les idees de la manera següent: una votació individual sobre les idees prioritàries per mitjà de rang d’ordenació o qualificació (en votació secreta), una breu discussió de la votació preliminar i la votació final de les idees més adequades per a resoldre el problema.

f. Mètode SCAMPER

Aquesta eina, com les anteriors, permet activar la creativitat per a resoldre problemes. Segons Monge (2013), consisteix en una llista de preguntes que capacita i obliga a pensar i veure diferents maneres de solucionar un problema. La idea principal es basa en el fet que tot allò que és nou és una reinvenció. La creació d’aquesta tècnica està basada en la pluja d'idees, de manera que se'n podria considerar una variant. El terme SCAMPER és un acrònim que significa el següent: substituir, combinar, adaptar, modificar, magnificar, permutar, o altres usos com eliminar i reordenar. “Aquesta eina s'utilitza per a millorar productes, serveis o processos existents, propis o de la competència. El que pretén és fer pensar com es pot millorar el que ja es té. És utilitzada regularment en conjunt amb altres eines en els processos de gestió d'innovació, en la part de generació d'idees” (Monge, 2013).

Grifol (2013) defineix l'aplicació d'aquest mètode seguint uns passos definits per l’acrònim SCAMPER: s’acut a una reunió informal amb allò que es vulgui resoldre i es responen a preguntes sobre la base de les lletres que formen la paraula SCAMPER, seguint-ne l'ordre. Per exemple, si substituïm el paper per butlletins electrònics, si combinem blogs i Facebook per a difondre el que fem a l'organització, i així successivament. Per tant, les lletres de SCAMPER no són res més que indicacions que ens ajuden a trobar la direcció que ha de seguir el nostre pensament en cada moment per a ajudar-nos a trobar les idees que puguin sorgir per a solucionar un problema amb creativitat.